Alquímia

¿És veritat que la ciutat de Praga traspua una estranya química que encisa per sempre el visitant? ¿És, per ventura, una de les ciutats més belles d'Europa? Segurament -encara que dependrà de les opinions- és cert. Algú ha dit de Praga, per exemple, que és com la imatge d'un jardí desaparegut, amb tot de perfums provinents de l'antigor, amb una atmosfera envoltant de placetes íntimes i ombroses, amb foscors eloqüents de soterranis romànics, amb estretalls rònecs i misteriosos, amb un sentiment de silenci. D'altres, més concrets, fan referència a la mítica torre de Sant Vito que s'alça, agullam immòbil que s'extravia dins del mateix cel de lapislàtzuli, com un senyal que ha sobreviscut a alquimistes medievals i guerres sagnants, a crepuscles rogencs i regnats inoportuns.

Els poetes encara canten les filegasses espesses de boirina humida que en difuminen els seus edificis punxeguts o bé s'extasien amb aquell gebre vidrós i netíssim, sobirania de l'hivern, que la converteix, de cop i volta, en una mena de capsa de cristall fràgil com una bombolla de sabó. O, per ventura, n'admiren la màgia obscura del Pont Carles, estatuari, grandiloqüent, ingràvid sobre la grisor del Moldava (que continua essent aquell riu mitificat, policromat pel sol o per la lluna, que s'ha fet cèlebre per simfonies, per poemes, per quadres, per fotografies, per pel.lícules...). Els músics, els pintors, els poetes i els cineastes, doncs, també han descobert la seva alquímia secreta, la seva fascinació, traduïda en una suau combinació de sons i de colors i de paraules i d'imatges.

Els visitants, embriagats per la bellesa, es perden pels itineraris silenciosos de la ciutat, per l'ebrietat dels seus carrerons, per l'energia abarrocada del seu passat, per l'aspecte novel.lesc dels seus barris més antics, a l'ombra de catedrals i palaus, mentre els passos solitaris ressonen per la pedra centenària o les campanes toquen amb la remor d'un claustre llunyà, com un assalt de música pura. Praga són les melodies celestials de Mozart reverberant per la ciutat vella -és, posem per cas, La flauta màgica o Don Giovanni-; és alhora la munió de cerveseries i de tavernes que obren a la llum salons cassetonats amb mènsules i taules rodones de fusta massissa; és la imatge dels patis secretíssims i amplis, les torratxes daurades i brillants; són les lluentors de color d'ametlla, les finestres on s'hi reflecteix el sol pàl.lid del novembre, les diverses olors històriques de la pedra...

Praga, en definitiva -si us perdeu, lluny de les multituds, pels seus carrers solitaris-, s'aixeca així mateix amb aquell ambient característic dels cafès literaris que sovintejava Kafka, com el Cafè Louvre, on va llegir per primer cop algun fragment del seu relat La metamorfosi. O el Cafè Slàvia, ampli i amb finestrals, on Apollinaire, amb el cap embenat per les ferides de guerra (tal com el va pintar el jove Picasso), i Maiakovski, poeta interessat per les polèmiques, debatien sobre poesia o art; o simplement sobre com calia viure la vida. O bé el Cafè Nacional on Jakobson parlava de lingüística i Rilke, silenciós, escoltava les discussions més il.lustres del segle mentre redactava algun poema escadusser. Allí xarrupaven el vell cafè fumós que havia introduït a la ciutat un obscur oriental anomenat Théodat a finals del segle XVII. Praga és tot això i molt més. És al mateix temps la ciutat vella i els balnearis propers -com la malenconia de Carlsbad- i tot allò que s'ha escrit (que és molt) sobre ella. És historicisme i arquitectura i ferro forjat i sinagogues i cementiris i novel.les sòrdides; i, naturalment, la "ciutat blava" dels pintors finiseculars i la visió fragmentada i inquietant del cubisme...

Però potser ningú com el mateix Kafka no s'ha alçat com el mite més representatiu de la ciutat (potser a causa de l'absurditat i la desolació que desprenen els seus llibres). I també, enmig d'un dèdal vertiginós, el vell Carreró de l'Or on va residir, ple de cases lil.liputenques, pràctiques esotèriques, química arcaica, aures mig demoníaques, elixirs de la vida, ciències ocultes i nans grotescos. Així, Gustav Meyrink, l'autor de El Golem, que també va viure en aquest Carreró de l'Or, afirma: "Em trobava en el carrer dels fabricants d'or, on, a l'Edat Mitjana, els alquimistes escalfaven la pedra filosofal i enverinaven els rajos de lluna". Praga sembla, doncs, la ciutat de la vida inexplicable i la dels carrers secrets més ben celats del cor d'Europa. És, sens dubte, una ciutat embruixada pels símptomes del barroquisme, de la fastuositat, del teatre, dels colors llampants o del modernisme.

Rainer Maria Rilke, praguenc fins al moll de l'os, va escriure: "Conec aquesta ciutat fins al cor; fins al cor, repeteixo. Perquè la ciutat vella, juntament amb el Hradschin, n'és el seu cor. I en el cor es troba sempre allò més secret i no us podeu imaginar quants de secrets guarden aquestes cases antigues". Aquesta ciutat misteriosa, que sobreviu a tots els esdeveniments i catàstrofes i a totes les paraules que li han dedicat els nadius i els estrangers, gaudeix encara d'algun misteri impenetrable que li confereix una rara particularitat que ningú no pot explicar amb paraules. ¿Què és? ¿Un secret molt ben guardat o una mentida esdevinguda realitat? ¿Una combinació irrepetible? ¿Unes ombres pretèrites o una música impressionant? ¿És un somni del qual no voldríem despertar? ¿Només un miratge? No ho sabrem mai de segur. Si dic només alquímia, ¿m'entendríeu?

Màrius Blàvia i Ribé