El dit del bisbe

Hi ha sovint anècdotes que un hom escolta en una conversa de sobretaula i indueixen a la rialleta matisada o, si més no, a aquell mig somriure de caire benèfic. Riure -somriure-, diuen els entesos, allarga la vida de les persones i els atorga un caràcter més hedonista (potser vinculat al famós "carpe diem" que incita a gaudir de les intensitats quotidianes). Jo, per exemple, alguns dies de la setmana, dino juntament amb companys i amics. I, habitualment, a l'hora de la sobretaula, d'habitud força distesa, practiquem un humor negre a frec del mot vulgar, quasi com de tavernola goliardesca, ratllant a cops ben bé la sàtira o el sarcasme més punyent i desvergonyit. Llavors, riem molt a còpia de bajanades. Podríem semblar, tal vegada, aquells falsos estudiants d'Oxford o de Cambridge més interessats en la broma momentània i refinada que no pas en les lliçons diàries. És, per ventura, una estona de distensió un xic estúpida que ens remet a una zona vaga i ambigua on tot és possible i on el somriure s'allibera amb facilitat. Alguns cops, parlant d'això, ens ha plagut de definir les converses, deixatades i tallants, com una teràpia psicològica. Però, ben mirat, potser no arriba ni a conversa.

Avui recordo, per exemple, una broma a propòsit del bisbe de Canterbury que ens va relatar un d'aquests companys. Canterbury, com ja deveu saber, és una ciutat caracteritzada per haver esdevingut un centre de culte religiós i fins cultural: l'arquebisbat de Canterbury és la seu primada de l'església de comunió anglicana. L'amic que ha visitat la ciutat afirma que hi destaca sobretot un gòtic perpendicular, amb unes torres quadrades, i uns vitralls de caient francès (són molt divulgades -les haureu contemplades com jo mateix- les fotografies imposants del cor de la catedral de Canterbury). Però, sens dubte, la població va estretament unida a la figura del seu bisbe: l'històric bisbe de Canterbury. Aquest amic m'ha assegurat que molts carrers, comerços, tavernes, magatzems i centres turístics duen aparellat el nom d'aquest bisbe filòsof. Hi ha, fins i tot, una taverna singularment anomenada -com amb ressons medievals o flaire de vida retirada o com si fos ben bé el dictat d'una ordre espiritual- "El dit del bisbe". Sí, el dit del bisbe: del bisbe tan influent de la ciutat de Canterbury.

L'amic en qüestió va relatar, a l'hora justa de les infusions, una anècdota que permet d'entrellucar el seu àcid sentit de l'humor en una situació relaxada, diríeu com de petit comité. En la breu estada a Canterbury, tot assistint a una mena de seminari sobre llengües, va conèixer una noia rossa d'ascedència sudafricana. Després d'alguna de les sessions acadèmiques, aquest amic i la noia rossa van anar plegats a prendre un cafè llarg a la taverna "El dit del bisbe", naturalment (¿hi havia potser un lloc més idoni?). Taverna que, sense haver-hi estat mai, puc imaginar-me de fusta envernissada, com d'època barroca o fins medieval, amb sentors de vins, bafarades vaporoses o bé fum de tabac, com aquella taverna londinenca, vora dels molls, on el torturat dramaturg Cristopher Marlowe -que literàriament somiava en Tamerlà el Gran o en el jutge de Malta- va perdre un ull d'una ganivetada en una baralla infamant i grotesca. També l'obscur Cristopher Marlowe era de Canterbury, la ciutat agrícola i làctia, antiga i emmurallada. Però la taverna on es va esdevenir la plasenteria que vull contar no podia dur cap altre nom que l'esmentat. "El dit del bisbe", doncs; que quedi clar.

En aquesta taverna, l'amic esmentat va escoltar, com de biaix, una frase irònica respecte al nom d'aquell local. La frase, il.lustradora d'algú de tarannà truanesc, feia una molt directa referència, irrisiva i joglaresca, al mateix bisbe de Canterbury i els seus possibles costums de cambra (i, a més a més, traspuava tot un jocós rerefons d'erotisme i perversitat). El comentari -atribuït a algun rialler vagarós que devia consumir força cervesa de sègol- deia més o menys això: "El dit del bisbe és el plaer de les monges". No cal pensar massa per comprendre'n el sentit. Com podeu veure, la invenció desprèn un bon tou de sàtira, de caricatura i -per què no?- d'una sana obscenitat expressiva. Així, podríeu imaginar-vos tot de monges atribolades, faldilles enlaire, perseguides pel dit lasciu del bisbe. Algú va somriure de gairell tot remenant el cafè aigualit que gasten els anglesos; i potser algu altre, flegmàtic i altament britanitzat, només va expulsar la fumera espessa del seu cigarret sense immutar-se gens ni mica.

Tanmateix, el meu amic i també la seva companya de cabells rossencs, en sentir aquell acudit sentenciós, van incorporar l'agudesa a la seva conversa privada i van riure plegats. Al capdavall, tots sabem per experiència pròpia que les bromes que es fan sobre sexe i erotisme són les més habituals de totes (i, a més a més, al mateix temps, són les que esmolen, amb una vivacitat més espontània i afinada, una imaginació popular sovint massa fàcil d'escalfar). Al final de la conversa el meu amic, però -de fet, i segons com, només un plaga a mig civilitzar i a estones una mica barroer-, va voler afegir una postil.la més incisiva a la frase; i així, va agregar a la pensada enginyosa -i tal com ell mateix ho va contar jo ho conto- una nova interpretació més agosarada i luxuriant. I va ser aleshores que, tot seriós, es va dirigir a la seva amiga de cabells com la palla fresca i li va proposar, xiuxiuejant, bo i maliciós: "Bé doncs, si tu fessis de monja, jo podria fer de bisbe".

Màrius Blàvia i Ribé