L'abisme

Hom ha dit que, a la seva època, el quadre La mort de Sardanàpal de Delacroix va ser un quadre molt discutit, fins a propiciar l'hostilitat de públic i certa crítica. L'artista se'n va sentir d'aquest rebuig, tant moralment com material. Va sentir, tal vegada, el mateix buit que quan va pintar la tela: el vertigen marejador d'un abisme -Baudelaire, que el copsava ben lúcid, en deia gouffre-, un precipici pregon com el fondo pedregós d'una fonera marina. I, endemés, altres obres de Delacroix han esdevingut més divulgades que no pas aquesta (com la Matança de Quios, amb l'influx de Constable, o bé la Llibertat guiant el poble que li va atorgar privilegis de romàntic). En La mort de Sardanàpal, tanmateix, hi ha la tensió i el dramatisme que ha irradiat la sinceritat de l'autor: la formulació d'una emoció. Una emoció? Sí. Baldament no sigui l'obra mestra guarda in nuce part d'allò que serà l'obra posterior.

Aquesta obra ofereix, però, l'ascendència de Rubens: l'escalf d'un colorisme viu, el toc entre les clareses i l'obscuritat, la idea de la imperfecció, la sensualitat visual, la plasticitat d'unes figures mig nues... Així, l'obra, tan vigorosa, lleument abarrocada, amb un dinamisme destre, dotada d'un bulliment movedís, va trobar en el dandi Baudelaire un gran entusiasta que va saber valorar el que hi havia de debò en aquell esperit romàntic: la plasmació, coratjosa i audaç, d'algun abís personal d'una eloqüència extrema. Baudelaire, en escriure sobre Delacroix, parla dels recursos mnemotècnics d'una grandesa i d'una passió humanes reflectides en el llenç. Una passió que -dírieu- gairebé s'expandeix. Un ferment que vessa "simplement amb el contorn, el gest de l'home, i amb el color, això que es podria anomenar l'atmosfera del drama humà, potser l'estat de l'ànima del creador", afirma rotund el poeta francès. Fixeu-vos que aquí no esmenta pas ni la raó ni la realitat sinó, com si l'artista es despertés de sobte, tan sols emfasitza el drama humà i l'estat d'ànim del creador.

¿Un quadre, doncs, bàsicament un estat d'ànim? Certament. En l'època de Delacroix ha desaparegut la raó perquè ja ha estat a bastament combatuda i vençuda; i en el seu lloc s'ha atorgat la preeminència a la visió subjectiva de les coses. Algú havia afegit abans que el somni de la raó només generava monstres. Així, l'art des d'aleshores va esdevenir, a ulls veients, un estat d'ànim fet real. Un estat d'ànim que us fa avinent la buidesa metafísica que cerca alguna transcendència; i ensems la defallença física i alhora espiritual que vol, insegura però tenaç, corporeïtzar-se a la insabuda; i també aquell abisme intern -el xuclador golut, en darrer terme-, que, de tant en tant, remolineja abassegador fins dur-vos al llindar mateix del deliri -allò que Baudelaire es repetia amb un estremiment a l'espinada: el gouffre esmentat-, i que cal que expulseu cap enfora, sigui quiet o vibrant, sigui grandiloqüent o minúscul.

La realitat ens engavanya i, quan just defallim, ens submergeix en un avern que se'ns engull, ens crebanta, amb un estamordiment interminable. D'aquest xuclador interior tothom n'ha de tenir almenys consciència; perquè, fet i fet, és més enllà del discerniment i demana que el sensibilitzeu, inquietant, o fins us n'evadiu, si podeu, en el son reparador. Patim l'abisme, naturalment que sí. Tots, tots l'experimentem, tard o d'hora. I aquest abisme s'enfondeix gradualment -potser esgarrifós, potser enlluernador, potser glaçat-, fins a esdevenir un dels ressorts de la creació artística; el sacseig elèctric que us motiva quasi agressiu; aquella sensitivitat obscura que us empeny, exaltada, al desplegament d'un món artificial que deixi constància als ulls dels altres de la fondària de la ment: una immersió, al capdavall, en aquella dimensió oculta que transgredeix els territoris del real i que, a la fi, mostra l'encarnació convulsa i canviant de l'esperit.

El gouffre baudelairià -tedi tortuós o mort en vida, per ventura- us devorarà, arravatat, fins que no li doneu una forma concreta que pugui canalitzar-lo. I si de vegades us perseguirà dia rere dia com si no fos possible mai més la conciliació entre l'ànima i el món, d'altres vegades només podreu provar d'allunyar-lo una mica amb el treball fet d'esma, repetitiu i mecànic, o bé amb la insistència d'un son que us faci reviure temporàniament un somni dolç. Tanmateix, el gouffre no se n'anirà fàcilment i persistirà sorrut. Serà difícil que us deixi així com així; us sotjarà amb tossudesa, vast i cru, fondo. Però el que sí és segur és que si heu percebut aquest abisme interior ja sabreu l'orgull que suposa continuar vivint encara; coneixereu de primera mà el que és l'aïllament en una realitat que tan sols és ombra; posseireu el tast ben amarg de la irritació que provoca l'existència, i, finalment, haureu après el que és l'infern -i, en conseqüència, els horrors de l'infern- en la quotidianitat.

La buidor podrà créixer, obstinada, per les diverses ramificacions de l'existència fins a fer-la insuportable. El límit extern d'aquest abisme interior no serà pas altre que la bogeria. La bogeria? Sí, probablement. És l'abisme que va albirar Delacroix en La mort de Sardanàpal i el que va entreveure en la visió el seu millor crític i amic Charles Baudelaire; la mateixa nosa que, ambdós, per camins distints, van assajar de reproduir o d'expressar, en l'exasperació, mitjançant alguna forma artística superior. ¿Tots hem sentit la impressió de l'abisme? Segurament sí. En aquest moment, ara mateix, sembla que us envaeix neguitejant fins a encomanar-vos ben endins un llampec de por. No, no hi podeu fer res. Ja sentiu aquell no-res miserable tot arrelat dins vostre, com empeltat en l'ànima mateixa. És aquella follia del xuclador més poderós la que se us anirà cruspint tan a poc a poc. ¿No noteu en aquests instants aquell ofec del viure? ¿Aquell destorb anguniós? ¿Què és exactament? ¿Només una constant humana?

Màrius Blàvia i Ribé