L'aventura de la vida

En aquella època no es parlava -ni tan sols no sabíem què era- de política. I, comparat amb els dies que ara vivim, semblava que es gastava un fred més viu i més intens que no pas el d'avui. I també unes boires més espesses, com a núvols sòlids que flotaven moribunds pels carrers. Per la meva travessia encara passaven carros que ratllaven la llamborda gelada del desembre. I, endemés, les dones s'arreglaven els vestits elles mateixes amb una vella màquina de cosir. El vent era fosc com l'abillatge burell d'un apagallums; els cabells rossos de les noies eren menys rossos; i la roba era una renúcia a l'elegància, tan trista, i com amb una remor d'antigues cortines de casalicis vellards d'abans de la guerra. Jo portava encara una cartera d'un verd olivaci penjada de l'esquena i el que solien explicar els mestres a l'escola semblava, a primera vista, d'allò més pacífic. De fet, res no feia intuir pas cap cosa estranya encara que la vida semblava servar molts de misteris que, indefectiblement, eren observats pels ulls d'un infant que encara no havia descobert les entranyes del món.

La ciutat traspuava un gris perenne de fred hivernenc i, tocant al riu, mostrava unes firetes descolorides i polsoses, amb una sínia esbalandrada, unes muntanyes russes, uns cavallets de bombetes esmorteïdes i uns autos de xoc color d'ala de mosca que es veien apedaçats per tot arreu. Això ho tinc a la retentiva de forma clara. Però la memòria se'ns menja dia a dia un gavadal d'imatges que hem viscut, hem extraviat i no sabem pas -¿existeixen els records que hem perdut?- cap a quina regió profunda del nostre "jo" han anat a parar. Recordo, això sí, haver viscut molts anys en una casa petita, amb una cambra de mals endreços per planxar i mobles barats i escales altíssimes i interruptors antics. La mare em duia un got de llet calenta remenada amb cacau a la tauleta de nit, em donava un petó i em desitjava que dormís bé. A l'escola no hi havia nenes. Les nenes eren un secret que feia por. Tanmateix, tot queda tan lluny de nosaltres que no sabem si això ho hem viscut verament o bé ho ha somiat algun racó de la nostàlgia devastadora.
M'agradava força la casa dels meus avis on hi passava remotes tardes adormides i, a més a més, semblava un altre univers, com un espai verge que s'havia aturat en secret abans de la guerra sense que ningú no ho sospités. Tenia el sabor especial de la xocolata a la pedra o del bombó amb licor que em fascinava. A la televisió feien programes en blanc i negre que dominaven el silenci caoba del menjador. A la vora mateix del menjador hi havia una saleta per inventar. En aquesta saleta fosca, coronada per un quadre decimonònic de la Seu Vella i un riu d'un verd tremoladís, escrostonat, hi havia plecs de llibres ratats. Per primer cop vaig descobrir un detectiu -que tocava el violí, fumava en pipa i vivia en una casa victoriana- en uns volums vermellencs de sir Arthur Conan Doyle. Aquest sí que era un món que m'arrossegava amb la seva lògica interna. M'excitava i em suscitava un nou univers.

La cuina era, sens dubte, el territori de l'àvia com si ella fos l'autèntic capità d'un galiot pirata. En aquella casa no hi havia pas ni incerteses ni tampoc propòsits reals sinó només una novel.la radiofònica a mitja tarda i en el meu cervell un tremolor de núvol o un barboteig de misteri a descobrir, o bé un besllum feridor als ulls de vida futura a penes copsat en algun envitricoll del pensament. Això, ben bé això i no pas res més, era la meva infantesa. Però aquesta es va acabar no recordo pas quan: potser qualsevol tarda de boira densa davant d'una perfumeria; tal vegada prop de l'estació de tren -de formes tan clàssiques- sota un xim-xim; o bé mirant l'aparador d'un quiosc sota una arcada; o potser davant el misteri segregat per una novel.la de lladres i serenos.

Veureu, ara no és gens fàcil explicar-ho amb paraules perquè a partir d'aleshores això que anomenem vida ha estat un llarg i gairebé irreal aprenentatge que no sé fins on m'ha dut (si de debò porta a algun lloc). El viure -reflexiono de tarda en tarda- potser només és una lluita titànica de coherència secreta amb les idees i les imatges rescatades d'aquests anys d'infantesa perquè, al capdavall, els somnis de l'infant -transparents i densos alhora- solen ser el sentit de la vida dels adults. Els records ens persegueixen i determinen alguna de les nostres visions del món. Potser, d'alguna manera, vivim a les palpentes només per recuperar algun bocí de la puresa i el misteri, de la generositat i l'esparverament, de la fascinació i l'alegria callada d'aquells anys enterrats que, a hores d'ara, ja no sabem prou bé si van ser ser fets de matèria o bé ja únicament han esdevingut memòria.

Màrius Blàvia i Ribé