Teoria de la sensibilitat

Conten del poeta Foix que per compondre un dels seus poemes no li calia pas res més que un simple "carrer amb misteri". Únicament li era necessària aquesta circumstància fortuïta per excitar la inventiva. I potser diríem, certament, que no hi ha cap més experiència viscuda que alimenti més els sentits interiors que aquell misteri impensat que, de tant en tant, ens brinda involuntàriament la vulgaritat de l'existència. Així, doncs, si sortiu al carrer a la ratlla de la llum del capvespre podeu trobar encara aquests carrers misteriosos: aquesta obaga tèrbola, difuminada o forta de color, en una cantonada qualsevol; aquests vials tot just tocats d'una lluminositat violeta, una mica aquosa; aquell to mig ruboritzat de la pedra sota un cel nacrat, a l'igual que després d'una tarda de pluja.

I podeu passejar lentament pels enllambordats seminocturns d'aquests carrers i fruir del bo i millor d'aquest somieig lliure. Només dur a terme aquest acte us pertorbarà la consciència; i fins i tot revolucionarà la vostra conducta habitual. I, a continuació, us amararà d'una emoció moral que us farà entrar en una banda oculta. Tindreu aleshores la impressió que viviu en una mena d'univers encantat que, amb una mica d'imaginació, provocaria l'aparició de fades verdaguerianes o bé de figures d'ambient medieval (com les il.lustracions d'Apel.les Mestres o els gravats de Gustave Doré). Perquè, al capdavall, aquests carrers -per uns instants tenyits d'una lluïsor d'or o d'una vermellor de magrana- us allunyaran de la grisor de la vida quotidiana i us proposaran -qui sap si diríeu que us obriran- el llindar d'una altra vida que tindrà els seus pilars en els murmuris dolços del vent, en els silencis d'una vall llunyana o en l'enyor d'una balada germànica.

Diuen alguns poetes que el poema només és l'art d'aturar l'instant. Així, doncs, si el pas del temps se'ns endú tan de puntetes i gairebé sense cap fressa, la sensibilitat només fóra la capacitat de saber percebre l'essència de somni d'aquests instants peculiars i, en conseqüència, l'art de saber-los guardar en el fons del nostre calaix interior. Conservarem llavors no només allò que ha encès el sentiment primitiu de misteri sinó fins i tot la sensació produïda en el nostre esperit vacil.lant (i així, no restarà tan sols el record d'un acord musical fugaç, o una claror de gessamins, o l'embruix d'un camp de blat daurat, sinó també -i sobretot- el contingut de saviesa que això haurà comportat dins nostre).

Comprendrem aleshores que la plenitud de l'emoció originada no és ben bé un do -o, si voleu, una sapiència- que es pugui compartir sense més ni més: serà, com podeu apreciar, una sensació nova, absolutament instransferible, que comportarà un missatge cognoscitiu, el qual us ajudarà a comprendre el món més enllà de la coneixença primària dels sentits. És la mateixa clarividència que us proporcionarà un paisatge impressionista -per exemple, una tempesta de neu- de Turner; l'ària impressionant de la "Reina de la nit" de Mozart; la textura delicada d'una novel.la -com, posem per cas, l'exquisidesa d'una novel.la acabada de llegir com Armància de Stendhal-; o bé uns versos sempre subtils i saborosos (com l'amor trencadís que traspuen els poemes de La paraula en el vent) d'un poeta tan emotiu com Carner.

Tot això ens fa pensar que ens atansem adesiara a un difús anhel de perfecció que ens encalça com el repte d'un infinit que se'ns escapa constantment. Sabeu que per molt que lluiteu mai no assolireu la perfecció entrevista breument, senzillament per inabastable. Tanmateix, si us ho mireu bé, us sembla que, en instants com aquests, camineu cap a ella; la toqueu gairebé amb la punta dels dits. Us adoneu que aquests moments construïts de batecs místics us donen l'oportunitat de capir un món, proper i llunyà alhora, que és el nucli de la vida autèntica. Aqueixes ocasions excepcionals no només us purifiquen de la rutina sinó que us guanyen un territori intern amb una esgarrifança poètica que no té, ni de lluny, cap comparança amb res del que us ofereix la realitat diària. Aquests moments són més intensos que el plaer fugaç que atorga el poder, millors que l'obsessió per la possessió material, més penetrants que l'art maquiavèl.lic de fer jocs malabars amb els diners.
La sensibilitat, resumiríem, o bé es treballa tenaçment o bé simplement s'ignora (i en aquest cas es perd irremeiablement una franja preciosa de tothom); fet i fet, és com una natura de benefici espiritual de la qual esteu dotats intrínsecament; però us puc assegurar que mai no és -perquè no ho pot ser- una cosa intencionada: sorgeix de la nit profunda de l'ésser com un regal metafísic de la providència. És, al capdavall, l'equilibri immaterial que us atorga aquella felicitat tan elevada; és la poderosa sensació d'ultratomba a la qual esteu vedats en el viure limitat -i quasi inconscient- de cada dia; és la geometria màgica que us envaeix les pregoneses de la mateixa intuïció; és, en definitiva, allò que us refà de les fluctuacions cruels i doloroses d'aquesta existència sense sentit. No vanament va dir Riba en una elegia: "sé que no fórem fets per a un destí bestial".

Màrius Blàvia i Ribé