Altres ocells no aquàtics observats van ser: aligots, xoriguers comuns, voltors, trencapinyes, pardals de bardissa, grassets de muntanya, titelles, durbecs, caderneres, pinsans comuns, pinsans borroners, lluers, llucaretes, pit-rojos, bruels, cornelles, tords comuns, rossinyols bords i pardals xarrecs.

Amb  els resultats del cens es pogué constatar que aquest hivern no hi hagué una gran entrada d’ocells aquàtics hivernants al Solsonès; probablement perquè al centre i nord d´Europa no va fer massa fred i els ocells no van poder desplaçar-se cap a les nostres latituds.

Aquesta activitat fou organitzada pel GNS juntament amb el Centre Excursionista del Solsonès. La sortida es realitzà a les zones de la Valldan i la Mora Comdal, per on tots els participants passejaren i captaren el millor que poguéren diferents imatges sobre fauna, flora, paisatge, medi rural i impacte humà en el  medi.

Durant els dies de la Fira de Sant Isidre (14, 15 i 16 de maig), s’exposaren les tres millors fotografies de cadascun del temes proposats i una fotografia de cada participant.  L’exposició es complementà amb fotografies d’en Jordi Solé, amb l'exposició Rius, aigües i muntanyes.

L’excursió s’organitzà i es realitzà juntament amb el Grup de Naturalistes d’Osona. El recorregut fou pel Parc Natural del Cadí-Moixeró, concretament per les zones de prats subalpins, roquissars i boscos de pi negre del voltant de Coll de Pal, prop dels 2.100 m d’altitud. 

L’objectiu era conèixer els animals que habiten aquestes zones a partir dels rastres que  aquests deixen a la neu.

Tot i que l’estat de la neu no era l’idoni, al llarg del recorregut es  va poder reconèixer  l’activitat dels diferents animals identificant les seves petjades a la neu i descobrint  algunes espècies que rondaven per aquells paratges. Es van seguir les rutes d’isards i porcs fers, els rastres de la marta i de la guineu, de la llebre, la mostela i la perdiu xerra. També es van trobar caus de talps i talpons i es van poder seguir els recorreguts dels esquirols entre els pins. A més a més també es varen veure  quantitat d’ocells  com el trencapinyes, la mallarenga petita, la griva, el lluer i la llucareta.

Resum: Limitada per Perú, Brasil, Paraguai, Argentina i Xile, Bolívia és el més elevat i aïllat dels països de sud-amèrica. Amb una superfície de 1,2 milions de quilòmetres quadrats s’estén sobre la franja més ampla dels Andes i baixa per les "yungas" fins a arribar a la conca de l'Amazones i el Paraná. El relleu de Bolívia va des d'altes muntanyes i valls profundes fins a extenses planes. Aquest fet fa que es puguin trobar des de zones gairebé desèrtiques fins a llocs de selva primària passant per boscos de boira a més de 3500 metres. Aquesta variada diversitat d’ambients fa d’aquest país un veritable paradís per a la fauna. Bolívia amb 9 grans ecoregions i 42 unitats ecològiques naturals és un dels països amb major biodiversitat del planeta. Es troba entre els 10 països amb major riquesa de vertebrats del món. És el cinquè país en diversitat d’aus del món, amb unes 1.400 espècies que representen el 43% de las aus de sud-amèrica. Existeixen 316 espècies de mamífers, més de 220 espècies de rèptils i més de 180 espècies d'amfibis.

Durant aquest viatge realitzat durant l’estiu del 2002 en Juan i la Mariel van recórrer gairebé tots els ambients del país cercant fauna i llocs paradisíacs durant 45 dies. El viatge va començar a La Paz d’on van anar cap al PN Madidi passant per la perillosa carretera de Coroico observant les meravelloses selves de boira. Després van recórrer la sabana del Beni per anar cap a la selva primària al PN Noel Kempff Mercado que fa frontera amb Brasil, lloc on la fauna és força abundant. Després d’estar gairebé un mes a la conca amazònica van anar cap als Andes més humits (las Yungas) un dels hàbitats amb major biodiversitat del planeta. El Altiplano i el llac Titicaca van ser l'última destinació d’un viatge on van poder veure més de 300 espècies d’aus i 24 de mamífers; entre d’altres.

Resum: La Patagònia es troba a l´extrem sud del continent americà, en territori de Xile i Argentina. Se l´ha considerada la fi del món, perquè llevat de l´Antàrtida, és la part terrestre del globus terraqui que es troba més al sud. Està formada per diferents regions biogeogràfiques: des de la serralada dels Andes amb densos i madurs boscos de Nothofagus i multitud de llacs producte del desgel de les diferents glaceres, a l´extensa pampa o estepa argentina, passant pel camp de gel sud els extrems del qual s´acaben en impressionants glaciars com el Perito Moreno. Sense oblidar-se de la gran illa de Terra del Foc (Ushuaia), rodejada per una munió d´illes i illots (Puerto Edén) en la zona de costa del Pacífic i unes boniques platges i penínsules a la costa atlàntica. Aquesta gran diversitat de paisatges permeten l'existència d'una gran varietat de plantes i animals i impliquen uns canvis espectaculars en la vegetació. Cal destacar la zona de Península Valdés, un indret on es poden observar balenes, lleons i elefants marins, pingüins, guanacos, maras, choiques, i una gran diversitat d´ocells. O el Parc Nacional de Las Torres del Paine, molt recomanable per fer-hi un trekking tot observant glaciars, llacs i torrents, glaceres, mulleres, valls i cims espectaculars, cóndors, tot tipus de plantes i amb molta sort, fins i tot algun puma.

Pel que fa a la gent, la població actual és una barreja de diferents grups ètnics i cultures, descendents dels primers pobladors (mapuches, tehuelches, onas y yámanas), i emigrants vinguts majoritariament d´Europa (Espanya, Itàlia, Gal.les...). La població de la Patagònia, com la resta d´Argentina, pateix una greu situació econòmica que contrasta paradoxalment amb la gran quantitat de recursos naturals que té la regió (carn de vedella, gas natural), fruit sobretot a la mala administració per part dels governants, tot i que actualment sembla que amb l’activitat turística s’estàn començant a refer. 

Resum: Entre els dies 24 de juliol i 21 d'agost de 2003 el Juan Bécares i el Jordi Jofre van realitzar un viatge ornitològic per l'Equador. Aquest país és un dels més diversos del planeta i també un dels més rics en espècies d'aus amb més de 1400 espècies. Degut a la seva petita mida poden recórrer molts tipus d'ambients en molt poc temps, fent d'aquest país un dels destins favorits pels amants dels ocells. El viatge va centrar-se principalment en els ambients de selva, però també es van dedicar uns dies als ambients costaners.

El viatge va començar a Quito des d’on es va anar cap a la vall de Tandayapa, una zona selvàtica d’influència del Choco situada entre els 1500 i 2300 metres d’altitud a l’oest de la serralada dels Andes. Concretament es va anar a Mindo i a Bellavista, on es poden veure moltes espècies de colibrís i altres ocells com tucans i tangaras endèmiques d’aquesta zona biogeogràfica. Després es va anar a l’altra vessant dels Andes, on les espècies canvien sobtadament. També es van visitar zones de selva al Parc Nacional Machalilla, situat a la costa de l’Equador on es troba un bosc molt més sec amb influència de la regió de Tumbesia i des d’on es va  visitar “La Isla de la Plata”, on es poden veure multitud d’ocells marins i també balenes. El resultat d’aquest magnífic viatge de 25 dies va ser observar uns paisatges espectaculars i un total de 425 espècies d’ocells, entre moltes altres coses.

Resum: Tanzània acull algunes de les àrees protegides més grans i famoses del continent africà. Entre aquestes destaca, al nord del país, el Parc Nacional del Serengeti. Aquest espai protegit, situat a l'est del llac Victòria, acull la major concentració de grans vertebrats del planeta. Al nord de Tanzània, però, no tot són sabanes, tot i que aquestes cobreixen la major part del territori. L'ampli gradient altitudinal existent, des del nivell del mar fins el sostre del continent, el Kilimanjaro (5.285m), produeix una gran variabilitat climàtica i; conseqüentment, una enorme diversitat d'hàbitats i espècies. Així, trobem des d'exuberants boscos litorals fins a la vegetació oberta característica de l'estatge afroalpí.

En tota aquesta diversitat d'ecosistemes destaquen espècies com l'elefant africà (Loxodonta africana), el rinoceront negre (Diceros bicornis), l'hipopòtam (Hippopotamus amphibius), el cocodril africà (Crocodylus niloticus), l'estruç (Struthio camelus), la zebra (Equus quagga boehmi), el nyu (Connochaetes taurinus), el lleopart (Panthera pardus), el lleó (Panthera leo) i el guepard (Aciconyx jubatus); entre moltes altres.

Resum: Islàndia és una illa situada  entre l’Atlàntic Nord i l’oceà Glacial Àrtic, amb una altura mitjana de 500 metres. A la zona sud el clima és més temperat i s’hi concentra gran part de la població, principalment a la capital (Reykjavik), essent la població total de l’illa de 276.000 habitants. El principal recurs econòmic de l’illa és la indústria pesquera (amb un 80 % d’exportacions), complementat amb el turisme.

L'illa és en un 52 % un desert de lava i gel, amb molts fiords degut a la seva orografia. El paisatge és realment espectacular: grans glaciars ( Vatnajökull-8.300 km2), volcans (Hekla, Snaefellsjokull), gèisers (zona geotèrmica de Geysir), catarates ( Gulfoss, que és la més gran d’Europa, Detifoss la més cabalosa d’Europa, Skógafoss, Dynjandi) i penya-segats ( Látrabjarg-444m, Hornbjarg-534 m). Un dels fenòmens naturals que destaca és  el sol de mitjanit, entre maig i juliol, quan el sol no es pon mai. I a l’hivern destaquen les aurores boreals. Pel que fa a la fauna es pot veure fauna marina, destacant la visió de balenes, i pel que fa a ocells hi ha un elevat nombre d’espècies que fan servir l’illa com a escala (ànecs, frarets, gavines, etc).

El dissabte 28 de maig es  va organitzar el primer cens poblacional d’aquesta espècie d’oreneta a Solsona, amb la finalitat d'obtenir el nombre de parelles nidificants al nucli antic. Es van recórrer tots els carrers de la ciutat, anotant el nombre de nius vells i nous que es trobaven sota les teulades de les cases.  Aquest cens es va fer conjuntament amb l’Agrupament d’esplai de Solsona Riallera i hi van participar un total d'uns 30 joves.

En total es varen comptabilitzar  298 nius (i per tant parelles)  d’oreneta cua-blanca; repartides pels diferents carrers i places de la ciutat. Els nius es trobaven principalment a les façanes orientades cap al sud i a l’est, en carrers amples i assolellats.

III SETMANA DEL MEDI AMBIENT

ACTIVITATS

TAULA RODONA: La gestió de residus al Solsonès

Amb la participació de:

TALLERS

PEL·LÍCULA